Butlletins 91-92
EDITORIAL
Els Jutges/gesses de Pau, un col•lectiu per tenir en compte, i ara encara més
Malauradament, des de fa uns anys no es parla massa, per no dir gaire bé gens, de la funció que aquest col•lectiu fa envers els ciutadans dels seus respectius pobles.
No em refereixo al que cadascun de nosaltres pot donar a conèixer en el seu àmbit, amb els mitjans de que disposem, sinó que vull referir-me a allò que l’administració a la que pertanyem, Justícia, dóna ja per fet: que complim amb la nostra feina i amb això ja no cal donar-li més importància ni reconeixement.
Com alguns ja deveu saber, jo només porto cinc anys com a Jutgessa; ben segur que tinc encara molt per aprendre, però crec que tinc el deure de deixar explicada la reflexió que em faig, de la meva minsa experiència, per encetar un debat que caldria que entre tots valoréssim, aportant-hi el nostre parer.
És evident que els que ens presentem per fer aquesta feina altruista ho fem perquè tenim un tarannà concret; també, tal vegada, perquè ens fa sentir importants; perquè ens ho demanen i no sabem dir que no; perquè amb això ens distraiem; perquè creiem en la necessitat de ser útils als altres. Crec que hi deuen haver tantes raons com jutges de pau, ben segur que totes són acceptables, sempre que després la feina es faci ben feta.
Tanmateix, quan es produeix alguna vacant, molt sovint s’ha d’anar a demanar a algú que es presenti, ja que quasi bé ningú ho vol ser . El perquè és ben senzill: s’ha perdut en gran part la dignificació i el reconeixement dels jutges i jutgesses de pau. I tots sabem que no ens presentem per interès econòmic: alguns, moltes vegades, encara hi hem d’afegir diners.
Som una justícia de base, gratuïta, som llecs i per tant la nostra aportació és molt minsa quant a coneixements superiors… però hi és. Multiplicada pels 898 jutjats de pau que hi ha a Catalunya, està clar que es força feina la que fem entre tots. Feina que l’Administració pot oferir als ciutadans amb costos molt moderats. Ja ho sabem quan acceptem el càrrec.
Fa uns mesos es va demanar a l’Administració de Justícia, posar al dia els acords entre Ajuntaments i Justícia, per que quedés clar quines eren les obligacions i l’autoritat de cada estament envers l’altre, sabent que tots dos, independentment, ens devem a la ciutadania, que en definitiva és a qui donem servei.
De moment no hem tingut cap resposta, ni sabem quan la tindrem, tot i la gran importància que té aclarir aquesta deteriorada situació, que porta a treballar en molts casos en condicions deplorables, tant pel tracte personal com per les condicions logístiques, moltes vegades insuficients per fer una feina digna.
Per cobrir les vacants que es produeixen, és evident que el sistema actual no és l’adequat. ¿Com pot valorar el ple de l’Ajuntament corresponent les capacitats de la persona elegida si d’immediat passarà a dependre del Departament de Justícia, que és de qui rebrà les pautes per fer la feina, segons les lleis de les que depenem?
¿No seria més coherent que el Departament de Justícia valorés les capacitats dels candidats empadronats a la vila que aspiren a ocupar el càrrec?
Aquests 898 jutges i jutgesses i els seus corresponents substituts, la majoria gent de mes edat, que no dubten de fer la seva feina pel sol fet de saber-ne útils, o per allò que cadascun pugui sentir, ben segur que són un bon recurs en aquests moments difícils, com ho és molta gent gran, que amb la seva experiència i el seu suport ajuden a les generacions que ens han de seguir.
La majoria de jutges i jutgesses de pau, pertanyem el col•lectiu de gent gran, que els mitjans de comunicació, normalment valoren tan poc. Caldria dir, que si hi pensen, tots amb una mica de sort volem arribar-hi aquesta etapa.
Ens fem grans des de que naixem. Se útils als demes , no te edat.
Cal dignificar i donar a conèixer la tasca dels jutges i jutgesses de pau. Ben segur que això ajudaria a que persones que estan disposades a ser-ho, es presentessin, les esperonaria a formant-se i preparar-se per fer-ho el millor possible. Es podrien aprofitar així els molts anys de capacitat que, en general, ens queden quan ens jubilem. Això també farà que el ciutadà sàpiga en què el podem ajudar, que, en definitiva, és pel que ens presentem al càrrec.
Tot i que se’ns dóna formació, aquesta és insuficient i, per a molts, inaccessible. Aquest tema mereixeria una editorial en exclusiva; avui només vull deixar-ho palès. Sobretot, si ens volen fer assolir noves tasques i que aquestes es facin bé.
En aquests temps difícils que estem vivint i que, de ben segur, han de durar alguns anys més, la tasca dels Jutges de Pau, gratuïta, cal tenir-la en compte.
L’Administració de Justícia de la que depenem, hauria de pensar, sense més demores, com reconduir aquest col•lectiu, abans que els valors que varen ser la base del seu servei segueixi deteriorant-se per falta de diàleg.
Magda Bes
Jutgessa de Pau de Vallgorguina
