EDITORIAL
Fa un moment he rebut una trucada del meu fill, que fa pocs mesos que ha sigut pare.
-Mare, la feina està molt malament ¡¡¡ – , m’ha dit.
I és cert, què voleu que us digui. És una realitat que hem d’afrontar tots plegats, que les coses, durant unes quantes generacions, per molts, no tornaran a ser com abans.
Els que ja tenim uns anys, els que vam viure la postguerra, vam aprendre a viure amb poc, a valorar d’una altra manera allò que teníem. És evident que no hi volem tornar, però molts ens en vam sortir i ens vam adaptar al que hi havia. No voldríem veure mai més cap guerra enlloc del món. Desafortunadament, això no és a les nostres mans; és en mans d’uns desconeguts a qui no importem gaire.
Malauradament, el sistema ens ha imbuït de la necessitat de consumir, de reparcel•lar-nos com a col.lectius per ser més consumidors, d’ensenyar-nos a exigir sempre els nostres drets i molt poques vegades els nostres deures, a no respectar la llibertat dels altres, a perdre les bones maneres i a premiar la mala educació, a no incentivar la bona convivència entre generacions, a utilitzar els mitjans de comunicació –que paguem entre tots- no per fer pedagogia sinó que l’hem fet servir moltes vegades per la crítica fàcil, sense arguments, i duta fins extrems de burla social. I així distreure’ns de les veritables pautes de fer una societat millor per a tothom. Això no els interessa ¡ ¡
Tot això i moltes més coses ens han dut on som, al lloc des d’on els joves i no tan joves albiren el futur fosc i gens engrescador que els espera.
Aquest resum abreujat que he exposat, té quelcom a veure amb els Jutges de Pau? Doncs, mireu, crec que sí, que tenim una bona oportunitat d’ajudar a la nostra societat més propera des dels nostres llocs en els Jutjats.
Darrerament m’ha arribat un bon reguitzell de consultes, quasi totes elles relacionades amb dificultats de convivència, que arran de la situació que estem vivint van sorgint de manera creixent.
Ja sabem que nosaltres no tenim competències en segons quines situacions, però quan és a tall de consulta i ens demanen consell, resulta evident que podem ser un bon suport emocional i els receptors de les confidències dels nostres consultants, que molt sovint es veuen desbordats pels problemes.
Hem d’intentar apaivagar el malestar i donar ànims. Cadascun de nosaltres ens hem d’adaptar a la realitat que ve –o que ja és aquí. I així, amb esforç i bona cara, ens en podrem sortir tots plegats. Sortosament, ja hi ha molta gent que s’esforça per tirar del carro.
Jo diria que aquesta és una de les més importants funcions dels JUTGES DE PAU: ajudar abans de que les coses es compliquin i la convivència es deteriori per les dificultats del viure diari.
Magda Bes
